el temps se'ns mor als dits cada nit

Un home i una rentadora

Un article genial de l'Empar Moliner publicat al diari Avui el dimarts 23 de juny.

Una notícia de l'Avui diu que "Itàlia i l'Estat espanyol són els països europeus on els homes s'impliquen menys en les tasques domèstiques. On més participen és en les reparacions, la jardineria, les compres i la cura dels nens". És un estudi d'una sociòloga finlandesa anomenada Iris Niemi, que no sabem què deu haver costat, ni si ha rebut subvencions. El cas és que, segons aquest estudi, els homes de l'Estat on vivim no fan rentadores. Això deu incloure els catalans.
Com sempre, faria falta saber quants homes i quantes dones han contestat a les enquestes de la sociòloga i, sobretot, quats cèntims guanyaven. Perquè, pel que he anat veient, les persones que guanyen prou cèntims, ja siguin homes o dones, no en fan mai, de rentadores. Em jugo un negroni que a ca la ministra d'Igualtat qui fa les rentadores és la minyona. Conciliar, segons com, és qüestió de calés. Per això, espero que algun dia un sociòleg suec faci un estudi que ens expliqui quantes dones europees fan bricolatge. Col·locar un clau a la paret, reparar una persiana, canviar una bombeta fosa, canviar una roda punxada del cotxe o mirar-li el nivell d'oli, envernissar una cadira de jardí amb oli de llinosa, veure per què salten els ploms i arreglar-ho... són feines que jo no tinc traça per fer i que trobo molt més pesades que fer una rentadora. Fer una rentadora no costa gens (i si no separes la roba blanca de la de color perquè hi poses aquell drap que fa que res no et destenyeixi, encara menys.) Estendre-la ja és una mica més pesat, però, tot i així, em sembla molt menys feixuc que fer un forat a la paret per penjar-hi un quadre. I, ho sigui o no, per què no té el mateix valor que fer una rentadora? Perquè la sociòloga es quedaria sense estudi, i si es quedés sense estudi es quedaria sense feina i hauria de tornar a casa a fer rentadores.

Comenta l'article original

El poder de l'aparença

Tinc un amic-conegut que se'n va de vacances a Brasil. Fa temps que no xerrem i el cafè promès s'ha fós entre les pàgines d'una agenda a voltes massa plena. Però se'n va al Brasil. L'any passat es va traslladar i fa tres dies que ha canviat de feina. I jo no sé ni on viu ni on treballa, però conec perfectament els detalls de la seva ansiada ruta per terres carioques. I el que és millor, me'n vaig assabentar ja fa dies. El seu nick del messenger ho proclamava als quatre vents mesos abans i ara que s'acosta la data esperada, visc dia rere dia el seu compte enrere particular: 9, 8, 7.. 3, 2, 1!
Bah, potser només s'hi estarà 4 dies! Qui sap si hi va per feina i no podrà gaudir ni tan sols d'una caipirinha! No home, segur que és el viatge de la seva vida i es dedicarà a recórrer l'Amazones en canoa! Ostres... i si és mentida?

Sigui com sigui, demà potser penjarà la primera fotografia al facebook i morirem tots d'enveja en veure'l envoltat de macacos.

Som ecològics!

M'encanta la rutina sobretot si té gust d'entrepà de tonyina a les portes d'una biblioteca. Any rere any he fet el ritual d'endrapar-ne en quantitats industrials en èpoques d'estudi. Mig matí, desembolico la preuada menja i en trec l'ou amb molta cura. No m'ha agradat mai, l'ou. Pensar que d'allà en podria sortir un pollet! (No, és broma, en trec l'ou perquè el seu sabor em repugna, la meva vida no té grans misteris!). Les meves pauses sempre han tingut gust d'entrepà de tonyina i avui no havia de ser una excepció.

Entro a la fleca, demano l'escollit i: "me'l pot posar en una bossa, si us plau?", "no, ho sento, no en donem de bosses aquí.. és que som ecològics, sap?". Som ecològics? Uns garrepes, és el que sou! Des del taulell estant observo els entrepans embolicats amb film transparent, les tres neveres a tota potència refrescant una trista safata de pastes de te i un ventiladoret que els deu remoure la consciència, perquè d'aire en fa ben poc tot i que agita les aspes al ritme d'un xicxicxic massa inquietant pel meu gust. Si voleu complementar el panorama afegiu-hi que els del forn no elaboren el pa allí mateix, sinó que els hi arriba des d'una central, via furgoneta. Portaran les baguettes una taxa que compensi les emissions de diòxid de carboni que ha suposat transportar-les per mitja comarca? Ecològics, diu!

Rosa pàl·lid

I, de sobte, va sentir l'impuls de mirar-la i es va girar... tenia disset anys i acabava de fer l'amor per primera vegada. Pell bruna i brillant que contrastava amb la seva, marcada pel pas del temps. Ella mai s'havia divertit tant. Ell mai havia estimat tant, ni tant sols a la seva dona. Feia temps que aprenien l'un de l'altra. Ell la protegia de l'exterior entre els seus braços. Ella el protegia de l'envelliment entre les seves cames. Només existien ells dos i la llum tènue del capvespre que els acaronava el cos nu. Experiència i puresa es barrejaven entre carícies, gemecs i abraçades eternes. Ella esclatava a riure quan ell, amb les seves mans aspres, escrivia promeses a les seves cuixes. Ell es desfeia de felicitat quan se sentia observat per aquells ulls que desprenien la màgia de centenars d'estrelles. Junts eren capaços de viatjar a mil i un indrets, embolcallats amb els llençols rosa pàl·lid que tant li recordaven als llavis d'ella.

I, de sobte, un petó fugaç i la fredor inundava el costat dret del llit. I l'alba els sorprenia. A ell dins del mercedes, corrent cap al despatx. A ella, perduda entre il·lusions i desitjos, abraçant el coixí.

I, de sobte, dues vides, dos mons, dos estranys... i un secret.

(publicat a: 10x10Microrelats, Ed. La Quadriga. Barcelona:2006. ISBN:978-84-934281-2-9.)

Alexei Volodin, el pianista trist.

Alexei Volodin, el pianista trist, s’asseu al piano enmig de forts aplaudiments. Espatlles encongides, esquena encorbada... ningú diria que aquest xiquet és el mateix que el del currículum que llueix al programa: més de deu línies recullen els més prestigiosos premis que ha aconseguit l’artista arreu del món.

Alexei Volodin, el pianista trist, en té prou amb les primeres notes del Concert per a piano i orquestra núm. 4 op. 58 de Ludwig van Beethoven per fer emmudir tota la sala, fins i tot a les quatre lloques que s’han vestit de gala i han anat a concert només per lluir el vestidet i els penjolls –i que, tot sigui dit, poques vegades han aguantat atentes un concert sencer de música clàssica-.

Alexei Volodin, el pianista trist, arrenca ara el concert per a piano i orquestra núm. 5 l'"Emperador" op 73 davant d’un públic extasiat que l’ha ovacionat generosament al final de la primera part. La polish chamber orquestra segueix atentament tots els seus moviments mentre ell toca, capbaix i amb la mirada perduda a l’horitzó, més enllà de la seva San Petesburg natal.

Com aquell qui no fa res, malgrat que les notes del piano ressonaven des del migdia i ara ja és negra nit, Alexei Volodin, el pianista trist, finalitza el concert i regala un bis al públic i a l’orquestra, que fa culminar l'acte amb més de deu minuts d’aplaudiments, entrades i sortides del director i un parell de salutacions.


El públic vibra d’emoció i aleshores sí, Alexei Volodin, el pianista trist, aconsegueix somriure.